LA MEUA VISIÓ DE LA DE BORRIOL

Me toca el despertaor, les 6 del matí, oh no, quin femer, qui me mana a mi ficar-me en estos fregaos... M’alce, m'equipe i a desdejunar bona cosa que hui el matí serà llarg. Menos mal que ja m'havia prepara`t el desdejuni la nit d'antes, si no me n'aguera anat en una madalena. Un plat amb 3 tostaes de fogaseta dels Ibarsos amb tomata i oli de les nostres oliveres (que va dur mon pare just el divendres) i unes tallaetes de pernil. M’acabe 2 dels 3 trossos de pa i tot el pernil. M’havia preparat uns trossos de xocolate, però no m’abellien, tampoc cal abusar...

M’agarre la bossa que ja m’havia preparat la nit d’antes, la carregue al cotxe i tot equipat cap a Borriol, esta vegà soles perquè al final Anselm no ha pogut vindre. Pel camí et fixes que hi ha una especial afluència de cotxes per la carretera. Hòstia van tots a Borriol, com si ningú fera res més en la província que córrer en Borriol, però te sents be, no eres l’únic capullo que s’alsa a les 6 del matí un dissabte per a passar-te 3 hores patint.

Arribe a Borriol, com que l’any passat ja vaig vindre, pues decidisc aparcar el cotxe al costat del poliesportiu, està més lluny, però com que després ens pegarem una dutxeta, pues ja tinc el cotxe allí (això pensava jo), bueno i si arribava bastant prompte pues me podia pegar la dutxeta mentre esperava a la resta (se desmonta quant veig que m’havia deixat el sabó a casa).

Aparque el cotxe sense problemes i cap a la meta a pels dorsals. Busque el meu nom, joder, no el trobe, no estava. Faltava una fulla i just on estava el meu cognom. Com hi havien dos panels, pues ho mire a l’altre i allí estava, 669, què número tan xulo. Al final, com que Anselm no havia vingut, pense de pillar el seu dorsal, així no se desperdícia una samarreta i alguna xocolatina.

Al rato ve Jota amb l’amic, més major pero un crack. Mel presenta i se’n va a fer-se un café. Venen els de Vila-real, 4 maromos (a qual més eixit) i Ana (pobra). Fent el capullo arriba l’hora. Tots en la cua pensant com passarien 800 persones per entre ixe arc tan menut quant tiren el cuet. A correr. Algunes rampes pel poble i després una baixà. Un tio intenta fer un adelantament arriscat per la cera, pert l’equilibri i se fa mig milió de mal en xapa, arranca una canal de soca i arrail i se dixa 7 o 8 costelles en el canto de una porta. Pues sí que comencem be.

Comença el camí de terra, es evident que cara amunt. M’alegra vore lo multitudinària, popular i femenina que és esta cursa. Perquè no corren tantes xiques en totes les carreres?, que son totes de Borriol?. Bueno, seguim pujant. Alternava entre Ana i Jota. Finalment jota i jo ens quedem un poc atrasats, Ana per davant. Dixe a Jota, un lastre, i me’n vaig a per Ana, me quede en ella. Per camí, després senda on es fa una cua de 3 o 4 minutets. Pujada molt empinada, després un planet i cap a avall. A partir de ara bastan rato per senda. Tornem a pujar i gualà, Jota s’agarra a roda. Al ratet comense a despegar-me, encara que pel retrovisor veig que no molt. De repent senc un crit, collons Francis, però no el veig, deuen de ser coses meues, vaig pensar. Arribem al camí i prompte a l’avituallament (km8).

Ohhhhhhh siiiiiiiii!!!!!!!!!!!!!! els rotllets d’hojaldre i mel de l’any passat, n’agafe un, ssssiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!! son els mateixos, per l’amor de deu, ohhh my god!!!!!!!!! oh yea!!!!!!!!!!!!!!, tras la mitja dotzena d’orgasmes seguisc en la marxa, no sense avisar a Ana, que ja estava en l’avituallament, de que hi havien rotllets d’hojaldre.

Seguim cap a munt, ja sense cap d’estos. Més senda, pinaeta xula, bones vistes i de repent un Vila-realero Paquipatiment a uns metres de mi. Jarrem un ratet i a seguir. Senda, camí, més senda, pinaetes, espectacular imatge de la mar des de les muntanyes, un gran reflexe del sol sobre l’aigua li donava una apariència dorà, preciós, una de les millors imatges del dia. Arribant a les antenes em venen imatges de l’any passat on per aquesta zona hi havia molta boira i feia bastant fresca, a diferència d’avui que ja picava el sol.

Controlant el temps, no tenia cap pressa però volia almenys millorar el de l’any passat, arribe al 2n avituallament (km13). Ohhhhhh!!!!!! més rotllets. Comenten que Remigio i Ruiz ja han arribat a la meta, què indignant.

Ara cap a avall, recuperarem temps, però no. Una dona major, una crack cara a munt, però cap avall, li donava un poc de por. Tant que en vegà d’augmentar la mitja, pues la baixe. Uns 3 o 4 kilòmetres de baixà en teoria ràpida es converteix en un passeig a peu, a uns 9 o 10 minuts el kilòmetre. Cap al final estava ja un poc mosquejat, però bueno, la dona te tot el dret del mon d’anar així, i no te perquè arriscar, a més quant anaves cap a munt casi no la podies seguir, una crack, però... jo que en les baixades disfrute, pues en esta...

No passa res, al final acaba la baixà i comença una pujà, que dic una puja, una muralla, el Tourmalet en forma de camí de terra. Em fan un poc de mal els isquiotibials , intente doblar el genoll per a estirar-los i per poc m’agarra un calambre, pues que li donen pel cul als isquiotibialstocacollons. A seguir.

Arribem al 3r avituallament (km19). Més rotllets. Llevant de que he perdut bastant en la baixà, el temps no és roin del tot. Dixem el camí per a passar a senda. No sé si senda o un regall que ha fet l’aigua. Jo pa mi la carrera devia d’acabar ací, que com a broma ja ha estat be. Però el pitjor està per arribar. Quant algo està empinat i es beu, pues vas més lent i ja està, però que passa quant hi ha eixos putos falsos llanos pisteros? ixos que no saps si correr o caminar. Ixos que no saps si es que estàs petat o es que està molt empinat. Pues a partir d’ara així quasi tot el rato, això amb 20km al llom i mil i una putaes. A sumar-li, al menys en el meu cas ja que se que hi ha gent que no li afecta, el sol i la calor. A mi em deixa kao, i des del km 18 començava a ser insoportable. Els falsos llanos amb el sol de cara, amb 17 o 18 graus de temperatura calcule, i amb el tallavents posat. Volia morir-me, el pijor moment de la cursa. I com mola, quant estàs caminant en esperances que no hi hauran més pujaes i veus que hi ha muntanyes en totes les bandes que per collons has de saltar, i de repent veus un formiguer dalt de tot, que dius, per l’amor de deu, on està l’ascensor!!!!!

Però bueno, finalment arribem al 4t avituallament (21.5km). I creus que s’ha acabat la pujà. Pues encara quedava un kilometret més. Però bueno, a baixar. Me recupere un poc, tinc moltíssima calor, però vaig millor. La baixà un poc tècnica i divertida. Al moment trobe a l’amic de Jota, em comenta que s’havia quedat sense piles (després en meta ens diu que havia estat malalt, amb grip). Seguim baixant, es veu el poble. Al entrar em fa un amago, uffff, quasi es pugen els gemelos. Baixe un poc el ritme, que pa lo que queda. La veritat que no està mal, l’any passat se me pujaven els gemelos des del km 16, enguany només un amago i entrant al poble, va millorant.

Dos carrers més, alguna baixà i a meta, què ganes!!!. Finalment un temps discret de 3h 33min, però 12 minuts menos que l’any passat, no me fa mal res, no estic massa agotat (sí tinc molta calor). Només volia rebaixar el temps de l’any passat i no fer-me mal, estic content. Per a les pròximes carreres em prepararé un poc més, que per a estes últimes no ha segut possible.

Arreplegue la bossa del corredor, una coca-cola i entre dins l’area COCA EN TOMATA. Uffff, no m’abellís res. M’en vaig a estirar. Me sente en un portal, faig uns estiraments i espere a la resta. Arriba Ana (3h 54min), més tard Hector (4h 12min), després Germàn (4h 14min), Pablo (4h 16min), Jota (4h 17min) i per últim Francis (4h 22min)) que comenta que ho havia passat bastant mal. Fem un poc el gos tirats per la cera i cap a casa sense dutxa. Me toca anar-me’n a pendre pel cul a pel cotxe sense dutxar-me i cap a casa.

Un bon dia en la muntanya, una cursa preciosa, bones sendes, bones vistes, pinaetes espectaculars, visió impactant de la mar, però molta molta calor i per al meu gust un poc llarga. Així i tot, l’any que be tornaré. És la meua visió, doneu la vostra.